El color de la traducció

Aquesta és la primera de les tres pàgines de bibliografia que Marià Manent afegeix al final de les seves “interpretacions” de poesia xinesa al castellà que publica el 1942 sota el títol El color de la vida.

Durant gran part del segle XX, la majoria de les traduccions de literatura xinesa que es publicaven a Catalunya i a Espanya eren traduccions indirectes—és a dir, traduccions de traduccions que ja s’havien fet prèviament a l’anglès o al francès. També era molt habitual que els assajos i les notícies que es publicaven sobre qualsevol aspecte relacionat amb la història, la cultura o la societat de la Xina tinguessin un origen anglòfon o francòfon. De vegades eren traduccions explícites d’obres angleses o franceses. Però tot sovint eren traduccions encobertes d’aquesta mateixa mena de fonts.

No era tan habitual que els traductors i els assagistes fessin com Manent i exhibissin amb orgull les fonts que els havien fet de mitjanceres. El gest de Manent deixa entreveure part de les causes que expliquen aquesta circulació indirecta tan generalitzada: per a Manent—i per a molts autors i intel·lectuals de l’època—aquelles traduccions angleses o franceses eren tant o més importants que els originals xinesos. L’objectiu era emmirallar-se en els centres de cultura europeus; la Xina n’era l’excusa.

Avui dia la situació no ha canviat gaire. És cert que, en el pla estrictament lingüístic, cada cop és més freqüent que les traduccions de literatura xinesa (o japonesa) al català o al castellà siguin directes. Ara bé, si gratem una mica veurem que, sota la superfície lingüística, som més o menys on érem: és molt infreqüent trobar una traducció del xinès al català o al castellà que no s’hagi publicat prèviament al mercat anglòfon o francòfon. Aquesta és una situació que, de tan habitual, s’ha naturalitzat per complet. Però val la pena prendre’n consciència si volem mantenir una relació més crítica i genuïna amb l’ecosistema literari mundial.

Al grup de recerca ALTER mirem d’incentivar aquesta consciència crítica explorant alguns dels orígens històrics d’aquest fenomen. A l’Archivo China España trobareu, a més de l’entrada sobre l’obra de Manent que hem esmentat, altres exemples de com vam interaccionar amb la Xina des de la Península durant la primera meitat del segle XX—sovint pels canals marcats pels centres hegemònics europeus però de vegades de maneres més singulars i, probablement per això, força oblidades. En aquest article recent trobareu també algunes observacions sobre com aquest mecanisme indirecte ens ha connectat i desconnectat a la vegada amb la Xina.

Carles Prado

Carles Prado

Doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles), Doctor en Traducció i Estudis Interculturals (Universitat Autònoma de Barcelona), MA en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster) i Llicenciat en Traducció i Interpretació (Universitat Autònoma de Barcelona). Actualment sóc professor agregat dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.
Carles Prado

Latest posts by Carles Prado (see all)

About Carles Prado

Doctor en Asian Languages and Cultures (University of California, Los Angeles), Doctor en Traducció i Estudis Interculturals (Universitat Autònoma de Barcelona), MA en Contemporary Chinese Cultural Studies (University of Westminster) i Llicenciat en Traducció i Interpretació (Universitat Autònoma de Barcelona). Actualment sóc professor agregat dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya.
This entry was posted in Catalan, Congresses, journals and research, Culture, English, French, Spanish, Translation. Bookmark the permalink.