Si no hi ha vida, no hi ha memòria

“Tancat temporalment. Dietari 2020”, de Carme Junyent

Passats els actes de memòria i reconeixement de la Carme Junyent, que va morir el dia 3 de setembre del 2023, em proposo recordar-la, de nou, aquests dies d’inici del 2024. Ho faig rellegint una de les obres menys conegudes de la Carme, el volum de 415 pàgines del seu dietari de l’any 2020 (el de la pandèmia), titulat Tancat temporalment. Dietari 2020 i publicat per Edicions del Rec.

Molts ja coneixíeu la Carme, però si voleu conèixer-la en el seu dia a dia, us recomano que llegiu el dietari per entendre qui i com era com a persona, docent i investigadora. A mi i segurament que a moltes altres persones ens va sorprendre fins a quin punt la Carme ho va preparar tot els dies abans de la seva mort. Els que vam assistir al seu enterrament ho vam poder veure prou bé, amb tots els parlaments preparats, el seu últim missatge i la tria premeditada de la música que hi va sonar. Podria semblar una actitud de por o rebel·lia de darrer moment, quan veus la dalla d’esquitllada a la porta, però de fet era una actitud que, si bé potser no es veia a primera vista, la Carme va tenir durant la seva vida. Sota un cert aire de desorganització, la Carme era una persona que pensava amb antelació què diria, com ho diria i per què volia dir el que deia.

Carme Junyent (2020)

Carme Junyent (2020)

Ara que rellegeixo el seu dietari, només obrir el volum hi trobo aquesta frase: “Si ho hi ha vida, hi ha memòria”. Al pròleg del dietari, Mònica Barrieras, que també va fer la feina ingent de fer la correcció lingüística de tota l’obra, destaca que hi descobrim la Carme més personal, amb la solitud, el patiment i la pèrdua de la pandèmia, però també la Carme que sap aprofitar la vida. A les entrades del dietari d’inicis de gener de 2020, hi trobem la Carme que es troba malament, que està acabant un llibre, que va a Catalunya Ràdio, que va a una escola de la Garriga, que parla de la llengua de signes catalana, que està per la família i que celebra les tradicions.

Abans de la Carme, ni sabia que el quinto (o la quina) era una tradició arrelada a molts pobles de Catalunya. Me’n vaig assabentar parlant-ne amb ella i perquè al dietari esmenta que al nadal de 2020 no va anar a cantar el quinto a Masquefa per culpa dels esdeveniments polítics del moment i la seva salut. El dia 5 de gener de 2020, la Carme parla d’una amiga a qui la seva mare li portava la mona cada pasqua i que quan va morir la mare de la Carme ella mateixa va continuar la tradició. Ens explica que van diagnosticar càncer a la seva amiga i que aquesta malaltia “se l’ha menjada tota però el cervell li funciona perfectament. No hi ha paraules” (p. 12).

Qui ens havia de dir que nosaltres també ens quedaríem sense paraules quan vam saber que el càncer també es menjava la Carme! Però no ens posem tristos, que no ho hauria volgut la Carme. A l’entrada del 7 de gener de 2020, ara fa només quatre anys, la Carme escrivia: “Avui, no sé per què, he pensat en la quantitat de gent que, en un moment donat, ha format part de les nostres vides i després ja no en sabem mai res més”.

La Carme ha format part de moltes vides de moltes persones que segur que la recordaran durant aquest 2024 que tot just comencem. I per molts anys.

Llorenç Comajoan Colomé
Latest posts by Llorenç Comajoan Colomé (see all)

About Llorenç Comajoan Colomé

Llorenç Comajoan-Colomé és professor del Departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya.
This entry was posted in Catalan, Profession. Bookmark the permalink.