Canut el Gran (994 – 1035)
Diverses vegades a les pàgines de Tradiling hem tingut ocasió de qüestionar la tasca de les institucions reguladores de la llengua i, en el cas de les llengües que ens ocupen, mereixen una menció especial l’Institut d’Estudis Catalans, la Real Academia Española i l’Académie Française. En aquest sentit, no hem pogut esmentar els casos d’anglès i alemany, ja que no existeix cap organisme regulador d’aquestes llengües.
El que subscriu aquest article manté una actitud crítica a la tasca d’aquest tipus d’organismes, ja que intenten, en gran mesura, fixar -és a dir, resistir al canvi- unes expressions culturals que per naturalesa són vives i canviants. Per a mi, l’esforç de fixar la llengua és massa sovint com provar de parar l’aigua amb les mans. Em fa venir al cap la llegenda del rei Canut (994 – 1035), monarca d’Anglaterra, Dinamarca i Noruega, que va voler demostrar als seus nobles el límit dels seus poders. Parafrasejant la Viquipèdia,
Un dia, el rei va convidar els nobles a la platja a mesura que la marea pujava, i va ordenar que el seu tron fos col·locat en el lloc on les onades avançaven per la sorra. “No estàs subjecte a mi,” va cridar, “Sent que la terra on estic assegut és meva… T’ordeno, per tant, que no t’elevis a la meva terra, ni t’atreveixis a mullar la roba o les extremitats del teu amo.” Sense cap sorpresa, la mar no li va prestar atenció. D’acord amb la versió escrita més antiga de la història, la marea s’aproximava. “Les onades van xopar” irrespectuosament “els peus i la barba del rei”, per la qual cosa va haver de retrocedir per evitar mullar-se. Posteriorment, “Que tothom ho sàpiga,” va cridar mentre es retirava del seu tron i es contemplava els peus mullats, “que el poder dels reis està buit i no té cap valor!”
L’intent de Canut de fer retrocedir les ones del mar, imposant-se a la natura, és una paràbola sobre el perill de l’arrogància, l’estupidesa i el pensament il·lusori.
Cribratge?
En aquest context, proposo comentar un dels últims exemples de la dificultat d’imposar, des de l’autoritat, un criteri filològic poc natural. La paraula que ha cridat la meva atenció és “crib(r)atge”. La qüestió és la segona “r”. Cal escriure-la o no? A continuació, repassem alguns punts de vista. Continue reading
