Francesca Bartrina
El final de curs acadèmic és un bon moment per mirar cap endavant i cap enrere. El canvi de rutines ens fa prestar atenció al viatge de la vida i l’escenari canviant. Amb el pas dels anys, acumulo records i trobo a faltar molta gent.
El divendres va fer set anys de la mort de Francesca Bartrina. Personalment, he marcat l’anniversari tot reeditant una traducció d’una poesia de Christina Rossetti. És tot un atreviment traduir poesia cap a una llengua estrangera però l’ocasió ho mereix. Rossetti va morir de càncer de pit, com la Francesca.
Remember me when I am gone away,
Gone far away into the silent land;
When you can no more hold me by the hand,
Nor I half turn to go yet turning stay.
Remember me when no more day by day
You tell me of our future that you plann’d:
Only remember me; you understand
It will be late to counsel then or pray.
Yet if you should forget me for a while
And afterwards remember, do not grieve:
For if the darkness and corruption leave
A vestige of the thoughts that once I had,
Better by far you should forget and smile
Than that you should remember and be sad.
Christina Rossetti
Recorda’m quan ja no hi sigui
Quan hagi anat cap al silenci llunyà
I ja no em puguis agafar la mà,
Ni jo, amb gest d’anar, em detingui.
Recorda’m quan dia i nit
El futur ja no em puguis explicar
Tan sols recorda’m, és clar
Serà massa tard per compartir.
Però si m’oblidessis un moment
I després em recordessis, no lamentis.
Tot i el temps i la foscor, amb que mantinguis
Algun dels pensaments que abans tenia,
Millor és oblidar-me somrient
Que recordar amb malenconia.
Richard Samson
As with the previous talks, a lot of people signed up (about 250), rather fewer made it on the day itself (about 75), but if you missed any of these conversations and still want to catch up, you are in luck, because they are available online on this 
